TÀRRACO - SIMULACRA ROMAE
La construcció d'una capital
Un dels grans historiadors romans, Tàcit, ens explica que el primer temple que es va dedicar a l’emperador August divinitzat es va construir a la ciutat de Tàrraco. Afegint a més que va servir com a exemple per a totes les capitals de l’imperi. Tàrraco va ser una ciutat excepcional per a l’imperi romà. Va ser la primera capital fundada fora d’Itàlia quan Roma acabava de vèncer Anibal a la segona guerra púnica. La ciutat tenia ja gairebé dos segles d’història quan va ser escollida pel primer emperador, August, per residir durant diversos anys. Era la capital de la província més extensa de l’imperi i el seu governador era un funcionari que rebia el càrrec com a final de la seva carrera administrativa. Després d’aquest càrrec, només quedaven els alts càrrecs de Roma com praefectus del Pretori (ministre de l’interior) o praefectus de la Anonna (proveïments). Tarraco va ser el model de capital provincial per excel·lència. Pràcticament un símbol del que va arribar representar l’imperi romà. En tota la Mediterrània només algunes ciutats d’Àfrica com Cartago, o de l’Orient com Alexandria i Antioquia, van aconseguir aquesta importància. La tradició cristiana de la presència de Sant Pau a la nostra ciutat no fa sinó confirmar la importància que va tenir per a l’Imperi Romà. El millor indici del paper excepcional que va jugar aquesta ciutat ens ve donat per l’epigrafia que se’ns ha conservat. Hem de subratllar que es tracta d’una col·lecció d’inscripcions que tan sols és superada en nombre per les de les ciutats de Roma, Ostia i Pompeia a Itàlia.
Tres ciutats afectades per problemàtiques molt concretes (Una era la capital de l’imperi, una altra era el port comercial de Roma i la tercera va ser fossilitzada per l’erupció del Vesuvi). En les inscripcions tarragonines ens apareix la “normalitat” de la vida social de la “capital de província” per excel·lència. Podem conèixer els noms i càrrecs de l’administració de la ciutat, dels sacerdots, dels funcionaris de la província … Veiem funcionaris que provenen d’Orient, d’Egipte, de Britannia, de les Gàl·lies: l’Imperi Romà era un sistema que permetia el desplaçament de població d’un extrem a l’altre del Mediterrani. Un funcionari podia començar la seva carrera a la Panonia (actual Iugoslàvia), prosseguir a Síria i Egipte, per acabar, com sabem en alguns casos en el Praetorium del governador de Tàrraco. La ciutat conserva importants vestigis dels antics edificis a la ciutat i al seu territori. La muralla és el monument romà més antic i més extens de l’arquitectura de Roma fora d’Itàlia. El fòrum provincial va ser la plaça més gran que es va arribar a construir a tot l’imperi romà, per davant dels majors fòrums de la pròpia Roma. En alguns punts (Plaça del Pallol) s’ha arribat a conservar en 14 m d’alçada. El circ és un dels escassos circs romans construïts dintre del recinte urbà de la ciutat. L’aqüeducte de Tarragona només té com a rival a Espanya l’aqüeducte de Segòvia. A aquestes peces extraordinàries hauríem d’afegir l’Arc de Bara, conservat en tota la seva integritat, els conjunts funeraris i les viles dels Munts i Centcelles. Aquesta concentració de monuments fa del patrimoni de Tarragona un conjunt excepcional és si mateix. Tanmateix, la seva universalitat transcendeix la simple monumentalitat d’aquests edificis. Com a conjunt d’edificis, les restes de l’antiga Tàrraco simbolitzen una història que supera la història local de la pròpia ciutat. Els edificis de l’antiga Tàrraco representen el valor universal del que va significar en l’antiguitat una capital romana, un símbol dels valors cívics de la comunitat de pobles i cultures que va arribar a ser l’imperi romà.
El centre històric de la Tarragona medieval, delimitat per les antigues muralles romanes, avui es correspon únicament amb una acròpolis al voltant de la qual es desenvolupa la ciutat moderna. La riquesa de les restes arqueològiques que es conserven s’explica per la continuïtat vital de l’assentament, no només pel que fa a aquelles estructures constructives romanes, sinó fins i tot per la seva evolució al llarg dels períodes paleocristià i medieval. Parlem d’un teixit urbà medieval que s’assenta en elements romans fonamentals: les muralles, que defineix el seu perímetre, i les restes de les “terrasses” del Fòrum Provincial i del Circ Romà segueixen sent avui en dia els traços fonamentals del seu urbanisme. Per la seva enorme grandària superava a molts dels grans santuaris de l’antiguitat, com els de Palestrina o Tivoli. Significativament aquests exemples lacials de cronologia republicana són antecedents d’una manera escenogràfica de concebre la “urbanització” de les ciutats, citat per exemple en parlar de la ciutat de Rodes i que es pot estendre a exemples com els de Pergam, del santuari de Kos, del Pireu o a la Península Ibèrica les ciutats de Munigua, Sagunt i Bilbilis. L’estudi arqueològic de les construccions de Tàrraco ens permet entendre la manera en què es va projectar a les províncies la gran arquitectura de marbre de Roma. La utilització de materials de propietat imperial (marbre de Luni) o el reconeixement dels tallers “itàlics” que van construir els edificis permeten explicar la materialització d’aquest projecte urbà a partir d’una excepcional coincidència de recursos econòmics i d’interessos polítics entre la casa imperial (fiscus) i les elits provincials. Una particular situació politicoeconòmica que permetrà portar a les seves últimes conseqüències aquesta manera escenogràfica d’entendre un teixit urbà
