14 de desembre de 2014
Rafael Morales
Una nova dimensió de Tàrraco
La tecnologia digital en 3D està trencant esquemes. Ja no només és possible projectar i imprimir objectes en tres dimensions, sinó que també es poden completar estructures d’edificis dels quals tot just es conserven unes quantes pedres. Un grup d’especialistes de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i de la Universitat de Girona (UdG) està enllestint un projecte que permetrà veure el teatre romà de Tarragona en la forma, els colors i la textura que tenia quan va ser construït fa 2.000 anys.
Encara que les ruïnes que se’n conserven entre els carrers de Sant Magí, Caputxins i Rebolledo no permetin tanta imaginació, les imatges en 3D que ja han aconseguit confirmen que el teatre va ser un dels edificis més importants de Tàrraco, la capital de la província que va rendir culte a l’emperador August, de la mort del qual es commemora el segon mil·lenni.
En aquest solar amb aparença d’abandonament amb prou feines penes s’hi endevina part de l’escenari i l’inici de les primeres grades. No obstant, les imatges en tres dimensions mostren un imponent escenari i tres nivells de grades amb capacitat per a més de 2.000 espectadors, cosa que justifica que el teatre fos un dels edificis més emblemàtics de la província.
«Aquest teatre té una història molt tràgica, se’l van carregar gairebé tot quan van començar a construir-hi a sobre una fàbrica d’oli cap al 1919», explica David Vivó, professor d’Història de l’Art Antic a la UdG. Vivó és, juntament amb els arquitectes Ferran Gris i José Alejandro Beltrán-Caballero, de la URV, un dels autors del projecte, presentat a finals de novembre en un congrés d’arqueologia a Tarragona.
Els especialistes expliquen que ha estat com tornar a reconstruir un teatre que van començar a estudiar en la dècada del 1980. A partir d’unes 400 fotografies de les ruïnes i la resta d’informació que tenien, el programa reconstrueix l’edifici en 3D. Amb això han confirmat algunes teories que ja tenien i han descobert detalls que desconeixien o als quals no havien parat prou atenció. «T’adones que hi ha coses que no encaixen i que t’obliguen a posar-te en la pell de l’arquitecte que ho va fer», aclareix Gris.
…
Podeu seguir llegint l’article al Periódico: versió en català | versió en castellà